PAYÁ SANCHÍS

FILL ADOPTIU D'OLOCAU

FONT  IL-IM. AJUNTAMENT D'OLOCAU

BIOGRAFIA DEL MOLT IL-LUSTRE SR. D. FRANCISCO PAYÁ SANCHÍS

Va nàixer a València el dia 9 de Gener de 1892, en la típica i coneguda Plazuela de l'Arbre. Era fill de Joaquín Payá Hernández i de Rosario Sanchís Acedo. Son pare, era natural de València i va ser un home molt culte, actiu i treballador, que en el professional, era contractista d'obres públiques i entre moltes altres, va realitzar les obres del ferrocarril de via estrecha Alberic, l'Alcúdia, Carlet, Picassent, València i el Camí del Grau de València, etc... En el polític, va estar molt preocupat pels temes socials i per això va ser un entusiasta republicà. Va ser el fundador, director i periodista de "El Jornaler" i "La Torxa Valentina". Amic íntim del senyor Vicente Blasco Ibáñez. Parlava molt bé en públic i estava dotat d'un especial gracejo per a comptar contes i anècdotes, mereixent sempre l'estima i respecte de tots, sent a València, un dels hòmens que en el seu temps aconseguira més popularitat. Va ser orador imprescindible en els mítings, sent la seua xarrada amena i suggestiva, el que mereixia en totes parts, els aplaudiments de les multituds que l'escoltaven. Intervenia en tots els mítings que organitzava Blasco Ibáñez i es diu què, el públic assistia més per escoltar-li a ell, que als altres oradors, donada la simpatia i gràcia que cap a ostentació, revestint els seus discursos de divertides anècdotes i divertides comparacions, que feien les delícies dels seus oients. Va ser el Primer Tinent d'Alcalde de València en 1906 i entre altres coses, va crear el Museu Prehistòric de València. Va morir en 1910 i es compte que el seu enterrament, va ser un dels més concorreguts que hi ha hagut a València. Està soterrat en el Cementeri Civil de València, en un nínxol, donat a perpetuïtat per l'Ajuntament, dos columnes a l'esquerra d'on reposen les restes de l'esposa e fills de Blasco Ibáñez.  

Sa mare i els seus tios, eren d'Olocau i d'ací arranca l'enorme passió que sempre va sentir per eixe poblet.  

Era el tercer de sis germans i poc després de nàixer, van viure en el carrer de Roteros, encara que més tard es van traslladar al carrer de Na Jordana núm. 43 - 1r pis, que cap a cantó al carrer Guillem de Castro.  

De xicotet va ser a un col·legi de Monges, que tenia molt prop de sa casa; però als quatre anys, va passar al col·legi, que la Societat d'Obrers "La Constructora Valenciana", tenia en el carrer del Mar, al costat del famós "pouet de Sant Vicent", i del que son pare va ser un dels fundadors. Allí va començar a dibuixar. Dibuix lineal i artístic. Li agradava molt dibuixar toreros i militars, amb escenes de guerra, ja que per aquelles èpoques, hi havia gran afició a la tauromàquia, on existien grans mestres en el toreig i d'altra banda existia gran tensió bèl·lica, a causa de la sublevació de les nostres colònies d'Amèrica, que van culminar amb la pèrdua de Cuba i Filipines.  

Durant els seus estudis, sempre va despuntar per la seua gran capacitat per al dibuix i la pintura. Els seus professors, admirats de l'habilitat, van instar a son pare, perquè el xic, estudiara Belles Arts; no obstant el seu desig era es militar, per damunt de tot; però son pare, que com s'ha indicat abans, era republicà, es va negar rotundament i per això va ingressar en l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles de València, on va cursar tota la carrera. El seu expedient acadèmic, va ser un dels més brillants que l'Escola de Belles Arts va tindre. Als 16 anys va obtindre una Medalla d'Or i premis extraordinaris en totes les assignatures. En la famosa Exposició Reginal de València de l'any 1909, per a la qual de va compondre el brillant Himne a l'Exposició, compost pel Mestre Serrano amb lletra de Maximiliano Thous i que hui és l'Himne de la Comunitat Valenciana, va obtindre una Medalla d'Or i una altra de Bronze, quan tenia 17 anys i en competència amb grans mestres de la pintura. Va finalitzar els seus estudis als 18 anys.  

Tots els estius anaven a passar les vacacions a Olocau, donada l'ascendència de sa mare. Tot l'any estaven pendents de l'arribada d'este viatge, que feien moltes vegades en carro des de València. "Tots sentíem gran afecte per este bonic poblet d'Olocau, que s'alça airós, sobre un florit vall de terra exuberant i bella, en el fons d'un cordó de muntanyes, en les elevades del qual cimes florixen corpulentes garroferes. Amb ànsia esperàvem l'arribada de l'estiu, per a passar una llarga temporada, en esta, però nosaltres, deliciosa terra, perfumada de sublims encants........." (de les seues Memòries).  

En 1909 va morir sa mare, després de ràpida malaltia, el que va portar amb si un profund dolor, amb una gran alteració familiar. Aquell estiu no van ser a Olocau.  

Son pare estava construint la carretera que va de Bétera a Olocau. Per l'afecte que sentia per Olocau, es va esforçar per fer una bona obra i en la construcció dels seus tres ponts, es va extralimitar, fent unes obres modèliques, en les que va perdre molts diners. Quan el pont que hi ha a l'entrada d'Olocau, estava a punt d'acabar, va ser quan inesperadament va morir son pare. Això va representar una catàstrofe familiar, perquè els seus fills, tots jóvens i sense experiència alguna, no van poder finalitzar l'obra. Francisco que tenia 18 anys, es va vore en la necessitat d'orientara per una professió més pràctica que les Belles Arts. Conversant amb un amic, que era telegrafista, l'entusiasme perquè seguira la dita carrera. Va cursar els estudis de telegrafista de la Marina Mercant, en una Acadèmia especialitzada en la matèria, fins que va aconseguir dominar tot el referent a esta especialitat. Com dibuixava molt bé, els cap a als seus companys, els esquemes i dibuixos dels distints tipus de les instal·lacions de les Estacions Telegràfiques, que van ser elogiats pels professors els quals li van encarregar la confecció dels mateixos, en grans dimensions, per a fixar-los en les parets de les aules. Els seus esforços es van vore recompensats, perquè li van concedir el número u en les oposicions. Es va embarcar en el port de Dénia, en el barco Ausias March, de la Companyia de Correus d'Àfrica, que després es va cridar Mediterrània.  

Més tard va estar en el JJ Sister i cap a les rutes Barcelona - València - Melilla - Ceuta - Cadis, transportant a vegades, tropes i material bèl·lic. Per llavors es va desencadenar la Guerra Europea i un dia, fent un viatge a Oren i estant recolzat en la barana del barco, contemplant la bellesa del mar, va observar que molt pròxim al vaixell surava quelcom semblant a un pot de llanda i el va cridar l'atenció el que no fóra desplaçat per les onades. Va donar avís al Capità i van descobrir que es tractava del periscopi d'un submarí, que afortunadament, no es va interessar per l'un barco de passatgers.  

Poc després, per la seua vocació a les Belles Arts, va decidir anar-se'n a Madrid, per a estar més prop de l'ambient d'oposicions a Càtedres de Dibuix i Pintura. A Madrid, va treballar en una casa litogràfica alemanya, on el van emprar de dibuixant, treball que li pagaven molt bé i al seu torn estudiava amb afany en la Biblioteca Nacional, atent sempre a la Gaseta de Madrid, a la recerca de la publicació dels Concursos i Oposicions per a Professors de Dibuix. Per fi es va convocar a oposició, una Càtedra a una única plaça d'Història de l'Art a Santiago de Compostel·la. Li la van donar en sessió pública el 17 de Gener de 1927, obtenint quatre dels cinc vots que estava compost el Tribunal. Quan es van saber els resultats, va ser víctima d'una lipotímia, esvaint-se allí mateix. El President del Tribunal, li va demanar que li regalara el tapís, que amb una composició decorativa, havia realitzat durant l'oposició, com així ho va fer.  

Compte Isabel Agustí Calvo (Isabel la Caya) que per llavors era nóvia, que aquell 17 de Gener, la incertesa la consumia. Era la festa de Sant Antoni, que a Olocau és Festa Major. Ella es va passar tot el dia a casa, sense eixir per a res; però quan va passar la processó per el seu carrer, va decidir acompanyar-la fins a l'Església.  

Va ser allí quan implorant al Sant, la seua intercessió, li va paréixer sentir una veu, que li va dir: "Paco té la plaça". Immediatament es va tranquil·litzar de tal forma, que li va desaparéixer totalment el dubte de si hi havia o no, aconseguit la Càtedra, creient fermament en la seua consecució. L'endemà va rebre el telegrama, anunciant tal fausta notícia. D'ací ve la gran devoció, que sempre ha tingut al "Pare Sant Antoni".  

Es va possessionar de la Càtedra de Dibuix Artístic i Història de l'Art, en l'Escola d'Arts i Oficis Artístics de Santiago de Compostel·la. En el mes d'Octubre d'eixe mateix any, es va casar amb Isabel i a l'any següent va demanar el trasllat a l'Escola d'Almeria, per a estar més prop de València.  

En 1925 el van anomenar Secretari de la dita Escola i junt amb el seu Director El senyor José Rocafull de Montes, van començar una intensa campanya, guanyant voluntats en tots els camps: Polítics, Culturals, Econòmics, Socials, per a aconseguir de Madrid, la construcció d'un nou edifici per a l'Escola. Així va nàixer la major Escola de les d'Espanya.  

En 1929 va presentar un quadro a l'Exposició Nacional de Belles tres, titulat "Heroica defensa de Muntanya Arruit", quadro de grans dimensions, tres per quatre metres, que es representa la lluita, heroica dels nostres soldats en la guerra d'Àfrica, quan que va ser calorosament aplaudit per S.M. el Rei El senyor Alfons XIII.

Es va inaugurar el nou edifici de l'Escola l'any 1931 i Payá Sanchis va ser nomenat el seu nou Director. Va donar a l'Escola una gran vitalitat. Es va preocupar granment de la Formació Professional, dotant-la de tallers de totes classes, metalsteria, mecànica, fundición, electricitat, fusteria, ebenisteria, construcció, ceràmica, tall i confecció, brodats, taquigrafia, piano, etc..., a més d'ensenyances elementals, com a Gramàtica, Aritmètica, Geografia i Història, Física etc... Bloc a banda formaven les ensenyances artístiques: Dibuix lineal i artístic, pintura, composició decorativa, modelatge, buidatge, etc... Amb això pretenia, que els alumnes, en un curt període de temps, isqueren coneixent el seu ofici a la perfecció i que els reportara els seus beneficis socials i econòmics.  

Va ser l'Escola d'Almeria la que més alumnes tenia, de totes les d'Espanya, així, com el centre cultural més popular.  

Entre els molts treballs que va fer realitzar als seus alumnes, figura la construcció d'una locomotora moderna, tipus Santa Fe, tota ella a escala, d'uns dos metres de longitud i en perfecte funcionament, que va meréixer calorosos elogis de la Direcció General d'Ensenyança Professional i Tècnica.

Va organitzar en 1934, l'Exposició Provincial de Belles Arts i Arts Industrials de gran transcendència per a la ciutat i en ella va iniciar una secció titulada "El mercat de l'Inventor", que era la, primera Exposició que se celebrava a Espanya, a la que podien concórrer, tots aquells, que es consideraven inventors. Esta Exposició va tindre un notable èxit.  

Junt amb El senyor Juan Quadrat, va fundar el Museu Arqueològic Provincial d'Almeria. Va treballar molt pel desenrotllament turístic d'Almeria i tenia tot preparat per a la celebració de la Gran Exposició Hispano-Marroquí, que havia de celebrar-se durant les Festes d'Agost de 1936 i que pretenia desviar el turisme europeu cap al Marroc, passant per Almeria. la guerra civil 1936 - 1939, va acabar amb tot.  

Finalitzada la guerra, el seu bon amic Federico Mars Deulevol, sempre l'instava que sol·licitara el trasllat a Barcelona, per ser centre pictòric de primera magnitud. Així ho va fer i l'any 1940, va ser destinat a Barcelona, on va exercir fins a la seua jubilació, el 9 de Gener de 1962.  

Durant la seua estada a Barcelona, va realitzar una gran obra pictòrica, realitzant nombroses exposicions de Barcelona, Madrid, Santander, Mallorca, Saragossa, etc...

L'any 1952, va presentar al XXV Congrés Eucarístic Internacional de Barcelona, una "Sant Sopar" de grans dimensions (3 x 2'5 metres) que va figurar en lloc preferent. En la seua pintura utilitzava la tècnica de l'oli, destacant la gran lluminositat que caracteritza a, els pintors valencians. Era gran admirador de Pinazo, Benlliure i sobretot de Sorolla, influència que s'aprecia en els seus quadros, encara que seguix una línia pròpia.  

Li agradaven els temes costumistes i era eminentment paisatgista, sent les marines, un dels seus motius d'inspiració. Veient qualsevol de les seues obres, és fàcil comprendre, per què era cridat "El pintor de la llum". Colorista per naturalesa, el color es convertix en el caràcter més destacat d'esta pintura viva i palpitant. La seua pintura està plena de frescors: la de la llum, la dels colors. Representa la simplicitat, la pinzellada precisa, el to just, la difícil senzillesa. Juga molt amb les ombres, la tècnica de les quals demostra conéixer, donant-los una gran nitidesa.  

La seua obra va obtindre grans i calorosos elogis i enhorabones de la premsa. Triats alguns d'ells:

Va ser pare de tres fills: Alfonso (Metge), Isabel i Francisco (Advocats).  

Quant al seu caràcter, era un home de gran personalitat, molt culte i molt eloqüent. Va heretar de son pare el do de gents i la facultat d'alegrar amb les seues idees als altres. Molt pla, senzill i amic de tots. Amava el camp i tenia predilecció per Olocau. Tant és així, que el seu tercer fill, Francisco, va nàixer a Almeria i es va retardar en el seu bateig (cosa molt infreqüent en aquella època) fins als set mesos, esperant l'arribada de les vacacions, perquè volia que fóra batejat a Olocau, com els seus altres fills.  

Molt casolà. Li agradaven molt els xiquets, a qui solia comptar-los contes que ell mateix inventava, mantenint constant la seua atenció, gràcies a la mímica que acompanyava a les seues paraules.  

Sentia una gran afició per la lectura i destacava per la seua fina i eloqüent redacció. Magnifique coneixedor de l'obra literària, és autor de diversos llibres:

Una altra de les seues aficions era la Història, de la que era gran coneixedor.  

Com a Professor, va destacar pel gran afecte que professava als seus deixebles, per als que va ser un verdader amic i conseller. Entre els seus alumnes es troben grans talents, com Jesús Pérez de Percebal, fundador dels Indalianos a Almeria i Ravello de Bou, retratista molt famós, a Barcelona.  

Després de la seua jubilació, es va traslladar a València i Olocau, on ja no es va moure. Va morir a Olocau el 15 de Maig de 1977 als 85 anys d'edat. Les seues restes reposen en el Cementeri Municipal d'Olocau, poble a què tant va amar.  

PAYÁ SANCHÍS

A pesar de no tindre en la nostra població un museu en què exposar les seues pintures, sa casa d'Olocau, en la que va passar els últims anys de la seua vida, és una xicoteta pinacoteca, en la que guarda parte de la seua obra. Les pàgines següents són una mostra de la seua obra.