ITINERARI DEL CASTELL DEL REAL O CASTELLET

EIXIDA

En arribar a la Terreta Blanca, el camí segueix cap a la dreta, sempre en l'ombria d'una vall que deixa veure al seu fons la muntanya del Rodeno del Cantal. La vall és una mostra del cultiu tradicional olocauí: les oliveres ocupen els camps abancalats de la vall, i al seu costat, en les costeres, estaven les garroferes. Molts d'aquets camps s'han abandonat i són recuperats per les pinades. Al voltant del camí, veiem créixer bona part dels arbusts típics d'aquestes muntanyes, que hi viuen als fondals més humits i les ombries.

Seguint el camí apareix un a mà esquerra, sense pendre aquest camí i un poc més cap avant podem trobar una construcció de pedra amb sostre de falsa cúpula: és l'aljub del Castellet. Representa una típica construcció rural dels pobles de la Mediterrània, coneguda ací com catxerulo o, també barraca de vinya, construïda per protegir-se de la pluja. Aquesta ha estat adaptada per guardar l' aigua. Després de visitar-lo, tornem al camí anterior que girava a mà esquerra, des d'allí ja veurem el Castellet, quant apleguem al final del camí podrem vore la vall de l'Olla, a més està la senda que ens durà al castell.

Aquets collau del Castellet és un bon mirador de la vall que recorre el barranc d'olla. Al fons destaca la torre i el caseriu d'aquesta alqueria morisca, situada als peus del cim del Gorgo, el qual ens mostra tota la seua costera poblada de pins rodenos i sureres. L'alqueria de l'Olla (Marines), de l'àrab ulya, que vol dir "més alta", és un caseriu que representa el model de poblament morisc, amb cases per a cinc o sis famílies que vivien de cultivar l'horta regada amb l'aigua d'una séquia que ve de la bassa, i la recull del barranc.

Situat a 574 m sobre el nivell del mar, en el límit entre els termes de Marines i Olocau, és un dels castells que formaven el cercle defensiu de la ciutat de València. Citat per primera vegada en la Crònica d'Ibn-Alqama sobre la València del segle XI, l'anomena Hisn al-Uqab, que vol dir "el castell de la penya gran de l'àguila", paraula que en la Crònica i Llibre del Repartiment de Jaume I van transcriure com castell d'Olocau.

Va jugar un paper important en les lluites de frontera entre els sarraïns i els cristians. A la Crònica General, en parlar de la conquesta de València pel Cid, ens diu que fou utilitzat per rei Al-Qadir, en 1094, per guardar els seus tresors, i diu: "Castillo que dicen Hoznahocab, que quiere decir castillo del águila". En 1233 el senyor d'Albarrasi el va ocupar, i el bisbe d'aquest lloc, domingo IV, es va preocupar de celebrar una missa com acta de possesió.

La crònica de Muntaner parla de la conquesta d'aquest castell pels cavallers de Jaume I juntament amb els de Serra, Torres Torres i Castellnou. En l'any 1287, el rei Alfons EL Benigne autoritzà el seu secretari Ramon Escorna a reedificar-lo. En 1359, el compra juntament amb les terres del seu terme l'almirall Mateu Mercer, el qual féu decorar la seua sala gran amb el seu escut: "de blau quatre bandes sobre camp daurat i un lleó rapant del propi color". Mort l'almirall, la seua viuda vendrà el castell i la baronia d'Olocau en 1368 a Antoni de Vilaragut i visconti, el qual s'havia casat am Anna, la filla de Mateu Mercer. Aquest crearà el vincle de la Vall d'Olocau, Marines i Gàtova amb els Vilaraguts, els quals residiran al castell en les seues estades, fins que en 1493 construiran la casa de la Senyoria al lloc de Pardines, que posteriorment prendrà el nom del castell i serà l'actual Olocau.

En primer lloc fixeu-vos en el perímetre irregular, que consta de dos recintes. El primer, que anomenem l'albacar, està guardat per la muralla i en ell destaca una gran cisterna. Aquest espai es destinava a guardar els ramats en cas de refugiar-se allí els habitants de la Vall.

El segón és el castell pròpiament dit. Aquest apareix distribuït en tres espais. Els dos primers, pràcticament enterrats pels enderrocs de la part superior. En la part inferior estaven les sitges de guardar aliments, les habitacions de la guàrdia i les quadres. Ara fixeu-vos en un camarí de planta rectangular del espai inferior que té tot l'aspecte dels espais íntims que trobem en els palaus musulmans. A la part superior estarien la cuina, algunes cambres i la sala gran, la qual havem dit abans que tenia pintats els escuts dels Mercer. D'aquesta sala s'accedia a un pati menut amb un altre aljub, on s'obria la porta de la torre gran o de l'Homenatge. Aquesta torre constava de tres plantes i terrassa. Al seu interior encara es poden veure els estucs de la paret i les dos sitges per guardar aliments. Per una escala es pujava a l'altra planta i al terrat.

La tècnica constructiva dels murs ens mostra el típic encofrat andalusí. També la muralla del pati mostra alguns merlets de forma prismàtica sense espitlleres, la qual cosa ens confirma que tota l'obra és musulmana. Les voltes dels aljubs o cisternes i les de la torre estan cobertes per volta de canó, i els murs han perdut la fina capa d'algeps que els cobria i apareixen ara amb la capa de calç plena de ratlles, fent zig-zag, per facilitar la fixació del lluït.

Aquest procediment és molt utilitzat en les construccions de muralles i cases andalusís, entre els segles XII i XIV.

Fixeu-vos també en la construcció dels murs. Utilitzen la tècnica coneguda com la tabiya, que cosisteix en utilitzar dos taulons de fusta de longitud i altura variable. Aquestes fustes, unides per travesseres també de fusta, es lligaven amb cordes i els laterals es tapaven amb fustes menudes. Després, en aquest espai entre les fustes s'abocava la mescla de calç, pedra i terra i es premsava bé, fins que es feia un sol cos; tot seguit, es portaven les fustes sobre la part del mur ja construït i se seguia fins arribar a l'altura projectada.

Com podeu veure, tots els elements, com els merlets sense sageteres, estucats, aljubs, finestres amb dintells plans de pedra i el procediments de la tabiya per alguns murs ens confirmen que tota aquesta fortalesa es construí i es va reparar amb mà d'obra musulmana.

La panoràmica de dalt del recinte dels castell és magnifica; per això és aquest un punt estratègic per a les comunicacions amb senyals de fum i llums. En un document guardat a l'arxiu del Comtat d'Olocau a Palma de Mallorca, parlant d'aquest castell diu: "Este castillo recuerda la memoria de los Romanos, su planta en lo más elevado de la cumbre de un monte que sobre puja a todos los demás de su serranía. Por un portillo que mira al medio dia tiene correspondencia con el de Dènia y con el de Peñacadel (Benicadell), que la guarda con el de Alicante". Es aquest un lloc privilegiat per donar una mirada a la piramidal muntanya del Gorgo 907m (Gátova), màxima elevació del Parc Natural de la Serra Calderona.